PER FI!!!!!!!

Després de mil i una hores fent aquest treball ja està imprès. D'aquí uns minuts el deixarè a la guixeta del professor i LLESTOS!!!!

Quan fem unes birres en motiu de celebració?!?!?!!?!?!

PD. Surt del revès per la càmera (no malpenseu!)

Hores extra. Presa III

Jo també vull que em tractin com una princesa!

He anat a gravar la veu per a la peça a les 8:20 del matí i resulta que el tècnic m'ha dit que no podia perquè no em tocava classe. He insistit dient que fins les 9 no vindrien i que només necessitava mitja hora. M'ha contestat amb molt mala cara: no pots venir quan hi ha classe perquè estic preparant els equips pels alumnes. 

Preparar els equips significa: 

- Engegar el pc i pantalles

-Conectar servidor

- Iniciar Avid

-Posar la carpeta 'Gallifa'

-Pujar faders de la taula de so

És veu que m'ha vist incapaç de fer això i m'he hagut d'esperar a què preparès TOTES les sales abans d'entrar.  Ah, i per si un cas em perdo, només m'ha deixat oberta una porta: la de la sala més petita. 

I després, misteriosament, ha desaparegut. Eren les 9:15 quan he marxat i no hi havia ningú. Ni alumnes ni tècnic.

Sort que no he tingut cap problema...

Hores extra: Presa II

La tarda de dijous ja em recordava a una ressaca de vi don Simon i whiskey Doble V: el malestar no s'acaba mai.... 

Avui al matí l'equip ENG de cultura hem anat a intentar arreglar la notícia. Dijous estàvem completament bloquejades i no hi havia manera d'avançar. Fins i tot ens havíem plantejat la idea d'anar a gravar un altre tema i començar de nous, però és que no hi ha hores per fer-ho!!!!! Hem d'apechugar amb el que tenim.

Quan vas a gravar un tema, tens una idea general de com anirà enfocada la notícia. D'aquesta manera vas més ràpid a l'hora de buscar plans i també de saber com la muntaràs. Nosaltres teníem un guió mental per a la peça de cultura i les imatges enregistrades anaven lligades a aquest.  Que a les sis de la tarda es faci fosc no ajuda gaire per tenir més recurs visuals per si de cas falla l'enfoc de la notícia. 

La Marga i jo ens trobàvem en aquesta situació: 20 minuts d'imatges que il·lustraven un text inservible. Havíem de buscar un fet noticiable que es pogués lligar amb el que havíem gravat al parc. Resulta que la notícia més reellevant al parc de la Ciutadella data de l'any passat, i és quan van buidar el llac (ohhh, què interessant!)

Però ens negàvem a presentar una peça "fluixa" sense haver lluitat per millorar-la. Així que el contraatac a aquest situació ja desesperant va ser buscar al google coses com: aniversari+parc+ciutadetalla, rècord+visitants+parc+2007, activitats+lúdiues+"parc de la ciutadella" i.... turistes+Barcelona+2007. JA HO TENÍEM!!!!!!!!!! Just aquesta setmana s'han anunciat els % de guiris que venen a fbarcelouna i ves per on, la xifra ha augmentat (joujoujoujoujoujoujou).

I ara ve la pregunta clau i decisiva per al futur i la reputació de la Marga i meva: Com carai unim les notres imatges, el parc, la secció de cultura i aquesta xifra????? La resposta és: Molts d'aquests turistes inclouen a la ruta una visita al parc.

----Toca moment de reflexió-----

I ara sigueu sincers: Està molt, molt, molt, molt, molt agafat amb pinces?!?!? Vull dir, pot colar com a notícia de cultura? Nosaltres ens hem posat molt contentes amb aquesta ida, però després d'experimentar el primer fracàs rotund... Començo a creure que serem les protagonistes durant la reunió de diseccionar l'informatiu en busca d'errates...

Ànims Marga! Que dilluns serà un gran dia

Hores extra. Presa I

I després de l'entranyable tarda a les sales d'Avid... MÉS!

El dijous tarda teniem programada la visita als estudis de BTV. Però a les grans, noves i fashion victims instal·lacions, eh! Si és que fins i tot es pot triar la línia de metro per arribar-hi! Que per cert i no vull fer-me pesada però.... haguéssim arribat ABANS si en Jordi no s'hagués quedat abandonat a la universitat (ja està. Ho havia de dir).

Quina ràbia. No vaig poder fer el comentari "QUÉÉÉÉÉÉÉ MACUUUUUU!" al arribar. Després de treballar aquest estiu com a becària, ja tenia una mica vist el plató, les redaccions, els platós... I ara és quan em pregunto: Si ja ho tenies vist, com és que vas venir? Fàcil. Simplement perquè sí. Escriure els raonaments i les conclusions fa una mica de mandra quan puc donar una resposta més contundent i efectiva amb dues paraules.

Em plantejo acabar el comentari sobre la visita a BTV aquí, però potser queda una mica trist i que vaig de sobrada, com si ahir a la nit hagués perdut el temps. I no va ser pas així. 

Estar present a edició després de formar part d'un informatiu fa veure les coses d'una altra manera. Per exemple, el noi de l'audio em va semblar un semi-Déu. Era increíble la pasimonia amb la que anava entrant l'audio del plató, de les peces, les entradetes... Ara pujo dos faders, ara en baixo dos. Ara em relaxo a la cadira, ara torno a pujar faders. Increíble!!!! Li hauria d'haver demanat el número.... Tot i que hagués preferit el del càmera que grabava a la presentadora. Vull una feina així!!! On haig de signar?

Llàstima que BTV ja no utilitzi el còmode sistema VTR de la Pompeu. D'altra banda podria haver demanat una classe magistral per fer anar la rodeta del temps com si fos la de 'Ipod.

----INCÍS mental:

La visita també va començar amb una visita al pis 1 on hi ha els programes i els encarregats del Diari de Barcelona digital. Em va sobtar molt que perdessin bona part de lector quan van canviar l'estil de donar un text i unes fotos a fer peces més dinàmiques amb el flash. Quina mena de gent ho consultava? M'estic plantejant de fer un comentari amb càmera digital. Falta saber si han pensat amb els usuaris de Mac.

FI de l'incís mental----

La meva atenció a la visita va començar a disminuir... Començava a ser tard i avui ha sigut un dia força dur, però abans de sortir per la porta fem un cercle rodó per parlar sobre les possibilitats que tenim quan sortim de la Pompeu. Conclusió: la premsa escrita no té futur i ens hem d'allistar a la televisió o a la ràdio... Una vegada més em trobo defensant una causa perduda. 

M'encanta l'organització de la UPF

Són les 17:53

----- stop -----

Porto una hora i 47 minuts a la sala d'Avid

-----stop-----

Editant? Sííííííííí...... Les ganes.

Totes les sales d'Avid estan plenes. Els alumnes de primer han arriba

t abans i les han ocupat sense pietat ni consideració. Fins les sis no se'n van i aquí em trobo

 jo, sentada al terra amb el portàtil de la rubia muy legal. Em sento com una pobre desparrecada demanant una moneda que mai arribarà.

En fi, que no es pot ser tan pesimista. Així que m'ho prenc amb filosofía i escolto 'Close to me' dels Cure amb la Montse al costat. M'anima, però la impotència no marxa. A sobre els companys que han aconseguit tenir sala estan concentrats fent la seva fei

na i no em donen conversa... Rancis!

Aissssss què dura és la meva vida! A sobre ara la Monste ha marxat a parlar amb una professora per aprofitar el temps... Bé, jo també ho faig escrivint al blog, tot i que no sé si és el millor moment per fer-ho.

El text redactat de la nostra pesa s'ha de canviar. No és noticiable i a sobre té un to poètic que fa pena quan es locuta perquè no s'enten... En un principi la Marga i jo voliem veure les imatges i aconseguir redactar alguna cosa decent per a salvar la peça, però sense sala lliure no es pot fer...

Mentre espero que siguin les sis, o que un superdotat amb l'avid de primer acabi abans, la Marga està fent l'apunt del dia. No l'envejo gaire, tot i que està aprofitant la tarda. Parlar com si fos un expert sobre economia pot ser tot un espectacle venint de mi. Si no sé ni com es diu en Serrat... Què trist va ser!

Aisssssss!!!!! Ja m'he fet a la idea de què haurem de reservar la sala un altre dia i fer el que hauríem de fer ara. EDITAR la pestinent peça de cultura. Una peça que encara no sé com quedarà, perquè el professor ens ha matxacat la idea inicial de fer una tarda de dilluns al parc de la Ciutadella. No hi ha notícia. 

Avui al matí ja m'ha semblat que no seria el meu dia. El café que m'he preparat amb tan d'amor i dedicació a les 8 del matí m'ha caigut dos cops a terra :( Ja sé que no roba  tant de temps col·locar una càpsula de la nespresso dins de la cafetera i apretar un botó, però.... tampoc vaig molt sobrada al matí! I els meus 15 minuts de Cuní no els redueixo per un coffee. Fins que no escolto el "Matins punt sí, matins punt no", no sóc feliç.

Prou de lamentar-me de coses trivials. El que haig de fer és buscar un buit de dues hores a la meva agenda que coincideixin amb la Marga per a muntar la peça. 

FACILÍSSIMMMMMM

 ¬¬

PD. Hem posat Chimo Bayo a tota hostia per a veure si algú s'en va. De moment ningú es mou... Seran fans d'aquest person? 

Proposo muntar una rave a la sala d'Avid pels que no tenen res a fer.

                                                  

TODO ES UNA BROMA

"Un noticiario es un formato para el entretenimiento, no para la educación, la reflexión  o la catarsis. [...] Allí se presentan noticias, no sólo fragmentos sino, además, sin contexto alguno, sin consecuencias, sin valor y, por lo tanto, sin seriedad esencial; es decir, noticias puramente entretenidas".

Amb aquestes paraules, el teòric de la informació Neil Postman descriu els informatius que milions de persones veuen cada dia arreu del món.

Massa cops he assentit a favor d'en Postman mentre en miro un. Les cares neutres dels presentadors informant sobre un genocidi. I la mateixa cara més tard per parlar d'una passarel·la de moda. Senzillament em reventa. I més quan aquest factor s'uneix amb una informació incompleta per falta d'imatges. 

Però aquest malestar no sempre apareix. Entremig d'aquests criadors de zombies culturals també trobo professionals que s'esforcen per oferir el màxim en el minut o dos que dura la peça informativa. Sense deixar de banda els mètodes per a captar l'atenció, és clar.

Després d'haver començat l'assignatura de taller de televisió, i de formar part del primer informatiu, l'afirmació que fa en Postman sobre els informatius de televisió, on assegura que "tot és una broma", ha fet un pas endarrera. No és fàcil fer un informatiu. Cal dedicar-hi moltes hores i esforços en equip. 

Pensar que totes les hores de treball, de tensió i de nervis han sigut per aprendre a gastar una broma a l'espectador em fa sentir com un drap brut inservible. La feina d'un periodista no és fer riure al receptor, com fa un pallasso, sinó informar-lo i donar-li unes eines perquè entengui millor el món que l'envolta. Ho podrem aconseguir?

Mi primer FIB

Más de 40.000 personas metidas en un recinto. Calor insoportable. Centenares de vasos litrona tirados por el suelo. Campings caóticos sin un hierbajo visible. Personajes inimitables sin sentido del ridículo. Cuerpos semi desnudos con quemaduras que rozan el segundo grado. Y sobre todo... música, música y más música.

El FIB fue todo eso y más. Nunca había visto tanta gente joven reunida ni tampoco hubiera imaginado el festival como lo viví. Fuí con la idea de saturación, mucho moderno 'poser' y reducidas posibilidades de ver, aunque sólo fuera, la silueta de los grupos que tocaban. Como siempre los tópicos, leyendas urbanas y demás fantasías de críticos pesimistas eran una falacia que me alegro de poder tirar a la basura.

Aunque la vida de becaria a tiempo completo apenas deja hueco para dormir y cubrir necesidades básicas, concentraré mis escaqueos laborales para intentar reconstruir los 4 días que pasé en Benicassim, en un intento de conservar el mayor número de detalles que desaparecerán inminentemente de mi memoria.

Memorias de un nu-cristiano

El exguitarra de Korn, Brian Welch, ya ha publicado el diario personal donde cuenta lo tormentosa que era la vida lejos de Dios. Sus memorias narran sobretodo como se liberó del "sentimiento de culpa y vergüenza" que sentía siendo guitarrista en la banda de Jonathan Davis.

El libro de momento se ha publicado en inglés y bajo el título 'Save Me from Myself: How I Found God, Quit Korn, Kicked Drugs and Lived to Tell My Story'. Ya tengo ganas de que llegue a España. Esperemos que sea un éxito de ventas y se traduzca para no perder ni un detalle de las vivencias de Welch en Korn así como comprender qué le impulsó a volver a nacer bajo los brazos del Cristianismo.

Welch también lanzará en breve su debut en solitario 'It's Time to See Religion Die'. Por si este título causa incertidumbre y contradicción con el camino escogido de Welch, cabe remarcar que su crítica va dirigida hacia las organizaciones religiosas. Ah, y por si fuera poco también ha creado un documental.

. Portada del libro

L'objectiu del G-8

El periodista Lluís Basset va classificar el G-8 com una fira del poder on els temes a tractar només són una excusa. El que realment importa és demostrar qui té més 'aguante' psicològic i aconsegueix defensar la seva postura fins el final.

Si ens basem amb aquesta reflexió, podem lligar caps a l'hora d'enfrontar-nos amb aquesta cimera i com apareix als mitjans de comunicació. Quan EE.UU. no volia saber res de disminuir l'emissió de gasos CO2 el gran perdedor era Angela Merkel per ser la principal defensora de la proposta. Quan George Bush a l'endemà accepta estudiar-ho sense prometre una xifra, ell és el vençut i debilitat. Per tant, el futur mediambiental del nostre planeta només depén d'una pica-baralla entre els 8 més rics per saber qui té més bales?

Esperem que els milions d'euros que ens costa muntar la cimera i la contaminació que desprèn serveixin per alguna cosa positiva i no es quedin amb paraules volàtils.

Aire fresco

El nuevo milenio ha sido una bofetada para el negocio de las discográficas. En menos de una década, Europa y Estados Unidos han llenado sus hogares con ordenadores que permiten acceder a información y datos de forma instantánea y gratuita. Para la industria de la música esta innovación significa la quiebra de su estructura empresarial.

A lo largo de los últimos años los medios de comunicación han ido informando sobre los frustrados intentos para luchar contra este 'robo' musical. Hemos sido testigos de la simbólica reducción de los miles de portales donde se reunían letras de artistas. Del cierre y apertura de programas PSP con Napster de referencia. Pero también de las tácticas para intentar cabalgar la red con la venta virtual de canciones que hace poco impulsó la discográfica EMI.

Durante dos días, Bruselas ha discutido el papel de los derechos de autor en la red sin llegar a un acuerdo entre consumidores, empresas tecnológicas, músicos y entidades de gestión. Proteger archivos en un espacio virtual donde cada país tiene sus normas y la velocidad de navegación es cada vez más rápida son los mayores obstáculos para evitar los cambios que acarrea el nuevo medio de comunicación.

Desde que fallan los cimientos en la venta de CD el números de giras ha aumentado. El suministro de grupos ya no lo controlan los grandes sellos y la libertad en la red permite conocer a bandas que seguramente hubieran permanecido en el anonimato por la falta de contrato. Estamos en un período de renovación y de aire fresco, pero también es cierto que la sobrepoblación musical es mayor y al final muchos terminan buscando un filtro, que en lugar de ser una discográfica son iniciativas como el Myspace.

Otra consecuencia de esta sacudida es la falta de una super estrella. Hace tiempo que se reciclan los artistas. Las discográficas no apuestan por nuevas Britney Spears o Back Street Boys. En lugar de fabricar permanecen al acecho en busca de los grupos con más visitas y comentarios en la web. De aquellos grupos que la gente decide libremente de escuchar.

Y entre tanto cambio quién también deberá adaptarse es el periodista. Su fuente de suministro ya no tiene lo que todo el mundo quiere escuchar.

Vegetarianos asesinos

Uno de los argumentos que usan los vegetarianos estrictos para defender su posición alimentaría es el de terminar con el sufrimiento de los animales que malviven en granjas. Éste no debió de ser el de Lamont Thomas y Jade Sanders, o a lo mejor en su caso se excluían los humanos.

La contraportada de El Mundo nos informa sobre el infanticidio que cometieron estos dos americanos por no alimentar correctamente a su hijo y dejarlo morir con 6 meses. La dieta del recién nacido consistía en leche de soja y zumo de naranja. Sólo llegó a pesar un kilo y medio. Su cuerpo, según la autopsia, presentaba señales de restar durante días tumbado de espaldas y sin que nadie le cambiara. ¡Durante días! Este dato es clave para imaginarse como eran los padres, pero sobretodo para cuestionar el titular "Asesinos por vegetarianismo" y el enfoque de la noticia.

Primero de todo la pareja no es vegetariana, sino vegetariana estricta, ultranaturalista o vegana. Los vegetarianos comen productos procedentes de los animales como la leche, queso, miel.... La decisión de titular con vegetarianismo en lugar de veganismo o vegetarianismo estricto debe responder a limitación de espacio y llamamiento de la atención = maquetación ante información.

Pero esto es lo de menos. Hay un parágrafo del artículo que me ha llamado alarmantemente la atención y que necesito adjuntar:
“¿es que los vegetarianos tienen propensión a convertir en una religión lo que no son más que hábitos dietéticos? Al fin y al cabo, en EEUU ya hubo un escándalo sonado por esta cuestión en abril de 2003”.

¿!¿!¿!¿!¿!Qué?!?!?!?! En tres años, cuatro de los cinco millones de norteamericanos que no comen carne han abandonado y descuidado a sus hijos. ¡4 de 5 millones! ¿Por ellos ya se tiene que crear una alarma social en contra de hipotéticos fanáticos ultranaturalistas? Por cierto, para un vegano no sólo son los hábitos dietéticos sino que también todo lo que pueda proceder de un animal.

Aquí el problema no es la dieta, sino los individuos en concreto. Es una falta gravísima que El Mundo no comente el maltrato del bebé hasta el final de la página y se centre sólo en el hecho de que el matrimonio es vegetariano estricto.¿Deseos de explotar lo anormal por delante de los hechos?

Además, está demostrado que un recién nacido, niño, adolescente o adulto puede tener una vida perfectamente sana y equilibrada sin la ayuda de las proteínas animales, pero tomar esta decisión comporta controlar con especial esmero todo lo que se come y la cantidad. Si unos padres no se preocupan ni cuando su hijo mancha el pañal de pudientes excrementos, ¿Cómo lo harán de su alimentación?

Mentiras para combatir el pasotismo

Hace unas semanas la televisión holandesa promocionaba la llegada de otro reality show. En esta ocasión los políticos desaprobaron el objetivo del programa, que consistía en subastar un riñon en directo para una enferma terminal y con el público de juez. Gracias al eco publicitario que dieron las autoridades, al tratarlo como un fruto prohibido, la noticia de su existencia ha ultrapasado las fronteras del país llegando también en España.

Ayer por la noche por fin se estrenó. Si alguien quiere saber quién fue el donante ganador se topará con una sorpresa. El reality era en realidad una estafa. Un engaño que según la organización pretendía concienciar a la población holandesa para que aumentara el número de donaciones. ¿Es por ello que hasta el final y tras votar por sms no se dijo la verdad?

Con esta estrategia llego a la conclusión de que la mentira y el sensacionalismo son el camino para contraatacar el pasotismo solidario. Así que a partir de ahora, cuando se quiera denunciar el aumento de los indigentes crearemos un reality show donde tres pobres sin hogar ni futuro compitan para conseguir una casa con jardín. Bueno, en realidad no lo crearemos sino que compraremos los derechos de autor a la promotora inglesa que lo inventó.

Ropa de usar y tirar

La Vanguardia abre hoy la sección de 'Sociedad' con un reportaje sobre la mala calidad que tiene la ropa actual. Los del sector del textil denuncian la falta de controles y el aumento de importación asiática. Ahora bien, ¿Esto es un problema para el consumidor?

Cada temporada las tendencias cambian y dejan la ropa del año anterior desfasada. A la vez, las modas se están radicalizando y diferenciando entre sí de tal modo que uno viste un año con pantalones de pata de elefante y al siguiente con unos de pitillo.

Luchar contra esta corriente de tendencias es cada vez más difícil. Las franquicias de ropa están monopolizando la mayor parte de zonas comerciales y sus productos son similares por no decir que iguales.

Este fenómeno podría ser consecuencia de una feroz alianza entre rivales para que cada seis meses la población renueve todo el vestuario sin posibilidad de reciclar los paños viejos. Partiendo de esta hipótesis, encaja la táctica de ofrecer ropa barata para que los mileuristas puedan vestir a la moda sin ir hasta el cuello de deudas. Y como buenos capitalistas globalizados, el producto será el más barato sin importar la calidad para obtener el máximo beneficio. Total, sólo se va a usar unos meses. El tiempo justo para que no se rompa.

Pero a todo ello le falta un elemento crucial: el seguimiento y aprobación del consumidor. Si cada temporada la ropa de las tiendas cambia por completo y es de menor calidad también es en parte culpa nuestra. La mayoría de nosotros seguimos el juego psicológico de querer ser aceptado e integrado por la mayoría, de no llamar la atención ni estar en un escalón inferior. Ir en traje, llevar los colores de la temporada, las deportivas de moda... lo que sea por causar una buena impresión y no desentonar.

Diario del Kubotan

Domingo 20 de mayo
Aparece descrito como “un pequeño objeto punzante en la mano” de algunos agentes de la policía Autonómica. El portavoz de los Mossos d’Esquadra dijo que no podía identificarse como “uno de los objetos habituales en el equipamiento de los agentes antidisturbios”.

Lunes 21 de mayo
El consejero de Interior de la Generalitat, Joan Saura, da su consentimiento para que los Mossos d’Esquadra usen el kubotán ya que es “una arma reglamentaria” que está autorizada “desde hace años” aunque no forme parte del “equipo básico” de los agentes.

Martes 22 de mayo
Una treintena de entidades ciudadanas y defensoras de los derechos humanos de Cataluña reclaman al Departamento de Interior que prohíba “el uso de armas como el kubotán para controlar protestas ciudadanas y que abra una investigación sobre el uso de esta arma no reglamentaria”.


Miércoles 23 de mayo
El País cuestiona el uso del punzón con la opinión de profesores universitarios como Manuel Ballé, el cual asegura que los policías “por ser lo que son, no pueden decidir a su libre albedrío si usan o no el kubotán, como tampoco deciden si llevan gorra o se calzan las botas”
El editorial del ‘Avui’ trata el debate que causa en kubotán. Por una parte, comenta que los responsables políticos y los representantes sindicales de los Mossos d’Esquadra rechazan cualificarlo como una arma; mientras que los vecinos y organizaciones profesionales de abogacía de Barcelona piden que se prohíbe su uso. Remarca el párrafo donde afirma que nadie “puede cuestionar el derecho que tiene la opinión pública a saber cuales son los recursos que tienen las fuerzas del orden público para garantizarlo”.

Un 0 per TV3

El telenotícies vespre de TV3 m'ha decepcionat totalment. Des què he vist la notícia sobre la pel·lícula de l'Ian Curtis estic més que sulfurada.

Potser per baixa d'un altre tema o per voler ser més xulus (qui sap) han centrat la notícia de Cannes amb el film que ha presentat i dirigit el fotògraf Anton Corbijn sobre la vida del cantant de Joy Division. Com era d'esperar, la paraula que més s'ha repetit per adjectivar al cantant ha sigut 'suicïdi'. Per un cop que poden incorporar-la al telediari segur que el dits del redactor anaven sols, com si taulell de la ouija fos, cap a les tecles que formen aquest censurat mot.

Morbositat, crida d'atenció, sinònim de mite musical, "life fast and die young"... tots aquests arguments i més poden justificar aquesta reiteració, però el que és imperdonable i realment m'enfurisma és la falta de documentació dels que han creat el text.

Per explicar el suïcidi del cantant han fet servir de referència la pel·lícula 24 hours party people (Michael Winterbottom) perquè, segons TV3, descriu el que realment va passar. I UNA MERDA! Justament aquesta part és la més criticada pels seguidors del grup. El director va fer la seva versió del mode en què es va matar el líder dels Joy Division.

A la pel·lícula, el cos del cantant es troba penjat del sostre del menjador i amb la televisió engegada. El que va trobar la seva dona quan va arribar a casa, en canvi, va ser el cos de l'Ian penjat del sostre de la cuina i amb la cançó 'The Idiot' (Iggy Pop) sonant de fons. D'acord. El mort, mort està tant a la cuina com al menjador, però siusplau... no em vengueu justament aquest tros de la pel·lícula com a verídic.

I bé, per si no n'havia tingut prou, després em rematen a l'explicar que la cançó 'Love Will Tear Us Apart' és un dels temes imprescindibles del POP. Zas. Punyalada al cor fins el mànec del ganivet. Mira que hi ha maneres de descriure la seva música, però no. Han de fer servir l'etiqueta de POP. Tant costa dir post-punk?!?!?!?!?! Aquesta nit TV3 s'ha guanyat un 0 com una catedral.

El Blanco da juego

En Sant Pere de Ribes también han abarrotado las calles con carteles, pósters y demás atrezzo político para las elecciones municipales del domingo. Para no ser menos, los ataques bilaterales entre el PSC y el PP también se encuentran en la propaganda.

Este año, no obstante, tienen su gracia e incluso invitar a ser leídos. Sobretodo me refiero a los que ha realizado el Partido Popular. Los responsables de la campaña de marketing han creado eslóganes muy conseguidos con el apellido de su principal rival político José Antonio Blanco.

Reconozco que el juego es facilón y casi inevitable, que no aporta nada al ciudadano sobre las propuestas del partido. Pero, ¿Qué mejor que anunciarse con un toque de humor? Sobretodo si se evitan las frases grandilocuentes y casi desconectadas del programa electoral. A veces el sensacionalismo sienta bien.

P.S. Si cliques a la imatge pots llegir millor el text d'aquesta.

Alcalde nou, idees robades

Baixant per la Rambla ja es poden contar més d'un parell de ciclistes que fan servir el Bicing d'en Jordi Hereu. I és que ja han arribat als 20.000 abonats!!! Tot un aconteixement si tenim en compte que només hi ha parades pel centre de la ciutat i que els usuaris cada vegada tenen més problemes. Ah, tampoc ens oblidem de la manca de carrils bici a la ciutat.

Tots aquests contratemps deuen ser conseqüència de què la iniciativa és nova. Atenció, nova en el sentit temporal i no pas com a idea. En Jordi Hereu ha copiat aquest transport públic de la ciutat de Lyon, sense tenir en compte que les vies de Barcelona s’han d’habilitar per la bicicleta.

Potser caldria que en comptes de gastar el pressupost en retocs de photoshop per a la foto de la campanya, se’ls gastés en un eslògan que anés més acord amb les seves idees, o en millorar Barcelona.

Antisistema = sistema

L'Imma Mayol es considera "antisistema perquè paga una hipoteca i viu en una casa de 98 metres quadrats. Quan Iniciativa els Verds fa servir a l’eslògan “Ser d’esquerres i ecologista per sistema” la Mayol també entra al sac. Ai caram, jo creia que col·locar el prefix anti convertia automàticament la paraula en l’antònim i resulta que la Mayol representa les dues coses.

També m’ha desmuntat les bases del vocabulari el perquè l’’alcaldable de Barcelona ha triat el mot sistema en l’eslògan. Per a l’Imma, aquesta paraula vol dir “lluitar contra la injustícia per un món millor”. Per la RAE, en canvi, significa un “conjunto de cosas que relacionadas entre sí ordenadamente contribuyen a determinado objeto”. No entenc res.

Però per desconcert les declaracions sobre l’eslògan. Mayol afirma que la frase “no és una provocació”. El secretari general de l’ICV Jordi Guillot, pel contrari, admet que amb aquest lema el partit es proposa “sacsejar una mica” l’ambient preelectoral. En què quedem?

A otra cosa mariposa

Hace unos meses el programa de televisión Caiga Quién Caiga hizo un reportaje denunciando el zoo de Almendralejo donde los animales vivían en precarias condiciones sanitarias y legales. El periodista encargado de cubrir la noticia terminó la pieza con la total seguridad de que el propietario cerraría el antro.

Y efectivamente así fue. CQC se dio por satisfecho con la fecha de clausura fijada para antes del 1 de julio del 2007. Mientras que llega ese día, el público ya está a salvo de ver las heridas sin curar o los trastornos mentales que padecen esos animales ilegales y abandonados en jaulas donde se acumulan excrementos. El propietario del llamado "zoológico de los horrores" ya no podrá jugar a ser Dios con su falso y decadente ecosistema.

En lugar de eso, ahora esos animales permanecen en la sombra del ojo público y controlados por alguien a quien le sale más a cuenta sacrificarlos antes que colocarlos en otros zoológicos. La organización Ecologistas en Acción se queja de que los animales restantes viven mucho peor que cuando el zoo estaba abierto, aunque se hagan las inspecciones pertenecientes.

Esta noticia que tuvo eco gracias al programa ha aparecido actualizada hoy en El País, pero no se ha vuelto a nombrar en CQC. Es como si el zoo estuviera vacío gracias a ellos y que no hubiera más tema por denunciar. Puede que la línea del programa sea fiel al refrán de "a otra cosa mariposa" y que no permita repetir denúncia.

Els confiarem el nostre futur?

Entre mig dels centenars de mítings polítics i actes de campanya; el Partit Popular també es dóna algun que altre descans mental. Un dels més memorables i polèmics va ser la cata de vins on va participar José Maria Aznar el passat 3 de maig a Valladolid.

L’expresident del govern va criticar la llei de prevenció del consum d’alcohol, amb arguments en pro de la llibertat ciutadana. Després d’unes quantes xarrupades de vi, aquesta defensa llibertària també va atacar l’eslògan “No podem conduir per tu”, realitzar per la Direcció General de Trànsit.

Aznar va contestar aquesta advertència amb un “I qui t’ha dit si vull que condueixis per mi?” al·legant que, com tothom, ell ja sap quantes copes pot veure sense ser un risc per als demés.

La confiança d’Aznar en els ciutadans al volant, però, no la comparteix l’Alberto Díaz Fernàndez. L’alcaldable per Barcelona fa seu el “Si beus no condueixis” i regalarà 5.000 tests d’acoholèmia a les entrades dels bars per consciènciar als joves. Davant d’això, podem confiar el futur al PP, amb contradiccions de missatge com aquesta?