Treballo per a... qui?

L'escenari és l'Eixample, sortint de la parada de metro Verdaguer. El protagonista, en Jordi Portabella amb un vestit jaqueta color gelat de turró. Observant l'escenari, hi ha una dotzena de persones, la majoria camuflades entre càmeras de vídeo i blocs de notes. 3, 2, 1... Comença l'acte.
En Portabella va narrant els problemes dels majors de 65 anys que viuen sense ascensor. De tant en tant s'uneix la gent que entra i surt del metro. En 20 minuts han perdurat dues àvies i uns xavals punkis que tot rient beuen Xibeca. Entremig d'ells, en Portabella promet instal·lar 1.000 ascensors en 4 anys, si surt escollit a les eleccions municipals de la setmana vinent.

S'acaba l'acte i comença la ronda de preguntes. Un dels periodistes qüestiona el per què s'ha fet el míting al carrer. La resposta és simple. El problema afecta als veïns de l'Eixample i cal treballar per a ells in situ i de "tu a tu". Llàstima que a l'escenari polític només hi hagués dos possibles afectats.

Per a qui ha treballat avui en Portabella?

Corresponsal a Brussel·les, ser o no ser?

Torno del seminari que s'ha fet a Brussel·les per ensenyar als estudiants de periodisme com són les institucions europees i el treball de corresponsal. Després de 3 dies intensos que m'han recordat a les típiques sortides que s'organitzen per als iaius (bufet lliure-activitat-bufet lliure-activitat) encara no puc respondre amb total certesa el dubte que tenia abans d'anar-hi: Em tiraria de cap a signar el contracte per ser corresponsal a Brussel·les?

Quan penso la resposta em teletransporto a l'any que vaig assistir al saló de l'ensenyament i tornava a casa amb una bossa plena de papers que havia de llegir detingudament per saber què era el millor per al meu futur. Tot i que ara només és una decisió mental que no canviarà res de la meva existència en els propers anys, no puc parar de donar voltes a la quantitat de missatges que m'han bombardejat sobre un mateix tema.

Una de les idees més interessants que he escoltat és la d'una ex-corresponsal de ràdio que comparava les institucions europees amb una gàbia d'or. Aquesta ens deia que el periodista pot arribar a perdre el sentit de la realitat si passa molts anys a Brussel·les perquè viu en un territori tancat d'alts executius i desconnectat de la resta del món ja que només té temps per a la Unió Europea (el corresponsal ha de suprimir la major part de la vida social perquè pràcticament viu a les institucions).

També vaig valorar molt els consells de l'inoblidable, honorable i més que entranyable Isidre Ambrós que durant 10 anys va ser el corresponsal de 'La Vanguardia'. L'Isidre ens va explicar que val molt la pena l'experiència, però que arriba un punt en què tot acaba sent el mateix i s'entra en una roda de pura rutina basada en: llegir premsa i mirar la televisió, anar al la roda de premsa de les 12 per saber els temes, fer preguntes, contrastar informació i finalment redactar.

A l'últim dinar del viatge els estudiants de la Pompeu Fabra vam tenir la gran sort de gaudir de la companyia de l'eurodiputat Raimon Obiols i del corresponsal de TV3 Carles Prats. A més de posar el punt i final de la visita al Parlament, el dinar ens va atorgar l'experiència de dues generacions i punts de vista que et feien anar més enllà de tot el que s'havia explicat anteriorment sobre la Unió Europea i la figura del periodista.

Em va impactar molt quan l'Obiols va respondre ràpidament que Turquia no entraria a la UE o que és una de les pitjors èpoques que està passant l'organització supranacional (va posar com exemple la constitució que no es va poder aprovar). En Prats, en canvi, es va lamentar de com li costa vendre la informació a TV3 ja que no crea expectació al no haver-hi conflictes (morbositat), però que ala vegada està molt content de poder estar treballant a Brussel·les i que s'hi quedarà una temporada (quina pena...).

Necesitamos a un villano

Otro año más que nos quedamos sin ganar Eurovisión, aunque esta vez es diferente. Tenemos a quién señalar con el dedo y culpar de quedar en el puesto número 20: los países del Este. Ya no falla la coreografía, la canción o el vestuario, no. Por fin podemos afirmar que el problema no es nuestro y que somos simples víctimas indefensas.


Tras la gala que monopoliza TVE se organizó un programa de tertulia donde los colaboradores expresaban sus más explícitas quejas sobre el sistema de votación y el amiguismo que existe entre los países que hace poco entraron en la Unión Europea (o incluso los que no forman parte pero concursan en el festival), los cuales se votan entre sí y dejan a los 'grandes' de la UE en la cola del ranking.

Pero los países del Este no son los únicos villanos de esta derrota. Andorra nos ha traicionado al dejarnos sin un solo punto, tal y como afirmaba uno de los tertulianos, el cual también insinuaba la idea de iniciar un boicot y no ir más a ese país que no nos vota aún siendo vecinos. ´

Exacto. El problema no es que se voten entre sí los del Este, sino perder. No pasaría nada si Portugal, Italia, Grecia o Francia nos dieran los 12 points por amistad. Incluso se celebraría, pero cuando son los otros que se unen, estos se convierten en los villanos perfectos para justificar el fracaso de los metrosexuales D'Nash.

Las nuevas armas

Las guerras del siglo XXI ya no usan bombas nucleares ni armas biológicas para contener al rival. Ahora secuestran periodistas y amenazan los contrincantes con la vida del corresponsal.

Hablar de la libertad de prensa no tiene sentido ante el incumplimiento del derecho internacional que en teoría debería amparar a los periodistas enviados a guerras como la de Irak. En ella han muerto 167 periodistas en 4 años convirtiéndose en el conflicto más mortífero para la prensa desde la Segunda Guerra Mundial.

Desde la primera guerra mediatizada, la del Vietnam, que la figura del periodista es más vulnerable. Su función no sólo es la de informar sobre hechos descriptivos y manipulados por los bandos de la guerra. Ahora además le ha tocado ejercer en demasiados ocasiones la granada humana más potente para vencer al enemigo. Con un periodista secuestrado o muerto siempre se consigue más repercusión que atacando a un civil o un militar.

Estat d'alerta màxima

No compreu els diaris
Ni engegueu la ràdio
Eviteu consultar les notícies per Internet
I sobretot....
Ni se us acudeixi mirar la televisió!!!!!!!

Des d'aquesta matinada que l'Isabel Pantoja està envaint tots els mitjans de comunicació espanyols. Ningú podrà escapar de l'atac psicològic i xucla neurones d'aquesta dona. Ens estabornirà a base de múltiples repeticions sobre la seva vida sentimental i lamentable.

Però no perdeu la calma. Ens podem salvar. Aquest atac només durarà uns quants dies igual que la invasió d'alienígenes de Wells.

Ànims i sigueu valents

Chris Cunningham

Dóna gust trobar joies com aquesta pel Youtube

Zoofília sí! Canibalisme no!

Dues pel·lícules que tracten d'amor. De relacions moralment inacceptables, però que existeixen en el silenci i l'encobriment dels implicats. Les dues estan basades en fets reals i van sortir a la llum pública al morir els protagonistes.

Si hi ha tantes coincidències, per què una té el suport de la crítica i del públic, mentre que l'altra ha estat censurada?

Cap de les dues és explícita. Tracten la part psicològica i emocional dels fets, però d'una es pot parlar obertament i de l'altra és millor ni anomenar-la.