Ropa de usar y tirar

La Vanguardia abre hoy la sección de 'Sociedad' con un reportaje sobre la mala calidad que tiene la ropa actual. Los del sector del textil denuncian la falta de controles y el aumento de importación asiática. Ahora bien, ¿Esto es un problema para el consumidor?

Cada temporada las tendencias cambian y dejan la ropa del año anterior desfasada. A la vez, las modas se están radicalizando y diferenciando entre sí de tal modo que uno viste un año con pantalones de pata de elefante y al siguiente con unos de pitillo.

Luchar contra esta corriente de tendencias es cada vez más difícil. Las franquicias de ropa están monopolizando la mayor parte de zonas comerciales y sus productos son similares por no decir que iguales.

Este fenómeno podría ser consecuencia de una feroz alianza entre rivales para que cada seis meses la población renueve todo el vestuario sin posibilidad de reciclar los paños viejos. Partiendo de esta hipótesis, encaja la táctica de ofrecer ropa barata para que los mileuristas puedan vestir a la moda sin ir hasta el cuello de deudas. Y como buenos capitalistas globalizados, el producto será el más barato sin importar la calidad para obtener el máximo beneficio. Total, sólo se va a usar unos meses. El tiempo justo para que no se rompa.

Pero a todo ello le falta un elemento crucial: el seguimiento y aprobación del consumidor. Si cada temporada la ropa de las tiendas cambia por completo y es de menor calidad también es en parte culpa nuestra. La mayoría de nosotros seguimos el juego psicológico de querer ser aceptado e integrado por la mayoría, de no llamar la atención ni estar en un escalón inferior. Ir en traje, llevar los colores de la temporada, las deportivas de moda... lo que sea por causar una buena impresión y no desentonar.

Diario del Kubotan

Domingo 20 de mayo
Aparece descrito como “un pequeño objeto punzante en la mano” de algunos agentes de la policía Autonómica. El portavoz de los Mossos d’Esquadra dijo que no podía identificarse como “uno de los objetos habituales en el equipamiento de los agentes antidisturbios”.

Lunes 21 de mayo
El consejero de Interior de la Generalitat, Joan Saura, da su consentimiento para que los Mossos d’Esquadra usen el kubotán ya que es “una arma reglamentaria” que está autorizada “desde hace años” aunque no forme parte del “equipo básico” de los agentes.

Martes 22 de mayo
Una treintena de entidades ciudadanas y defensoras de los derechos humanos de Cataluña reclaman al Departamento de Interior que prohíba “el uso de armas como el kubotán para controlar protestas ciudadanas y que abra una investigación sobre el uso de esta arma no reglamentaria”.


Miércoles 23 de mayo
El País cuestiona el uso del punzón con la opinión de profesores universitarios como Manuel Ballé, el cual asegura que los policías “por ser lo que son, no pueden decidir a su libre albedrío si usan o no el kubotán, como tampoco deciden si llevan gorra o se calzan las botas”
El editorial del ‘Avui’ trata el debate que causa en kubotán. Por una parte, comenta que los responsables políticos y los representantes sindicales de los Mossos d’Esquadra rechazan cualificarlo como una arma; mientras que los vecinos y organizaciones profesionales de abogacía de Barcelona piden que se prohíbe su uso. Remarca el párrafo donde afirma que nadie “puede cuestionar el derecho que tiene la opinión pública a saber cuales son los recursos que tienen las fuerzas del orden público para garantizarlo”.

Un 0 per TV3

El telenotícies vespre de TV3 m'ha decepcionat totalment. Des què he vist la notícia sobre la pel·lícula de l'Ian Curtis estic més que sulfurada.

Potser per baixa d'un altre tema o per voler ser més xulus (qui sap) han centrat la notícia de Cannes amb el film que ha presentat i dirigit el fotògraf Anton Corbijn sobre la vida del cantant de Joy Division. Com era d'esperar, la paraula que més s'ha repetit per adjectivar al cantant ha sigut 'suicïdi'. Per un cop que poden incorporar-la al telediari segur que el dits del redactor anaven sols, com si taulell de la ouija fos, cap a les tecles que formen aquest censurat mot.

Morbositat, crida d'atenció, sinònim de mite musical, "life fast and die young"... tots aquests arguments i més poden justificar aquesta reiteració, però el que és imperdonable i realment m'enfurisma és la falta de documentació dels que han creat el text.

Per explicar el suïcidi del cantant han fet servir de referència la pel·lícula 24 hours party people (Michael Winterbottom) perquè, segons TV3, descriu el que realment va passar. I UNA MERDA! Justament aquesta part és la més criticada pels seguidors del grup. El director va fer la seva versió del mode en què es va matar el líder dels Joy Division.

A la pel·lícula, el cos del cantant es troba penjat del sostre del menjador i amb la televisió engegada. El que va trobar la seva dona quan va arribar a casa, en canvi, va ser el cos de l'Ian penjat del sostre de la cuina i amb la cançó 'The Idiot' (Iggy Pop) sonant de fons. D'acord. El mort, mort està tant a la cuina com al menjador, però siusplau... no em vengueu justament aquest tros de la pel·lícula com a verídic.

I bé, per si no n'havia tingut prou, després em rematen a l'explicar que la cançó 'Love Will Tear Us Apart' és un dels temes imprescindibles del POP. Zas. Punyalada al cor fins el mànec del ganivet. Mira que hi ha maneres de descriure la seva música, però no. Han de fer servir l'etiqueta de POP. Tant costa dir post-punk?!?!?!?!?! Aquesta nit TV3 s'ha guanyat un 0 com una catedral.

El Blanco da juego

En Sant Pere de Ribes también han abarrotado las calles con carteles, pósters y demás atrezzo político para las elecciones municipales del domingo. Para no ser menos, los ataques bilaterales entre el PSC y el PP también se encuentran en la propaganda.

Este año, no obstante, tienen su gracia e incluso invitar a ser leídos. Sobretodo me refiero a los que ha realizado el Partido Popular. Los responsables de la campaña de marketing han creado eslóganes muy conseguidos con el apellido de su principal rival político José Antonio Blanco.

Reconozco que el juego es facilón y casi inevitable, que no aporta nada al ciudadano sobre las propuestas del partido. Pero, ¿Qué mejor que anunciarse con un toque de humor? Sobretodo si se evitan las frases grandilocuentes y casi desconectadas del programa electoral. A veces el sensacionalismo sienta bien.

P.S. Si cliques a la imatge pots llegir millor el text d'aquesta.

Alcalde nou, idees robades

Baixant per la Rambla ja es poden contar més d'un parell de ciclistes que fan servir el Bicing d'en Jordi Hereu. I és que ja han arribat als 20.000 abonats!!! Tot un aconteixement si tenim en compte que només hi ha parades pel centre de la ciutat i que els usuaris cada vegada tenen més problemes. Ah, tampoc ens oblidem de la manca de carrils bici a la ciutat.

Tots aquests contratemps deuen ser conseqüència de què la iniciativa és nova. Atenció, nova en el sentit temporal i no pas com a idea. En Jordi Hereu ha copiat aquest transport públic de la ciutat de Lyon, sense tenir en compte que les vies de Barcelona s’han d’habilitar per la bicicleta.

Potser caldria que en comptes de gastar el pressupost en retocs de photoshop per a la foto de la campanya, se’ls gastés en un eslògan que anés més acord amb les seves idees, o en millorar Barcelona.

Antisistema = sistema

L'Imma Mayol es considera "antisistema perquè paga una hipoteca i viu en una casa de 98 metres quadrats. Quan Iniciativa els Verds fa servir a l’eslògan “Ser d’esquerres i ecologista per sistema” la Mayol també entra al sac. Ai caram, jo creia que col·locar el prefix anti convertia automàticament la paraula en l’antònim i resulta que la Mayol representa les dues coses.

També m’ha desmuntat les bases del vocabulari el perquè l’’alcaldable de Barcelona ha triat el mot sistema en l’eslògan. Per a l’Imma, aquesta paraula vol dir “lluitar contra la injustícia per un món millor”. Per la RAE, en canvi, significa un “conjunto de cosas que relacionadas entre sí ordenadamente contribuyen a determinado objeto”. No entenc res.

Però per desconcert les declaracions sobre l’eslògan. Mayol afirma que la frase “no és una provocació”. El secretari general de l’ICV Jordi Guillot, pel contrari, admet que amb aquest lema el partit es proposa “sacsejar una mica” l’ambient preelectoral. En què quedem?

A otra cosa mariposa

Hace unos meses el programa de televisión Caiga Quién Caiga hizo un reportaje denunciando el zoo de Almendralejo donde los animales vivían en precarias condiciones sanitarias y legales. El periodista encargado de cubrir la noticia terminó la pieza con la total seguridad de que el propietario cerraría el antro.

Y efectivamente así fue. CQC se dio por satisfecho con la fecha de clausura fijada para antes del 1 de julio del 2007. Mientras que llega ese día, el público ya está a salvo de ver las heridas sin curar o los trastornos mentales que padecen esos animales ilegales y abandonados en jaulas donde se acumulan excrementos. El propietario del llamado "zoológico de los horrores" ya no podrá jugar a ser Dios con su falso y decadente ecosistema.

En lugar de eso, ahora esos animales permanecen en la sombra del ojo público y controlados por alguien a quien le sale más a cuenta sacrificarlos antes que colocarlos en otros zoológicos. La organización Ecologistas en Acción se queja de que los animales restantes viven mucho peor que cuando el zoo estaba abierto, aunque se hagan las inspecciones pertenecientes.

Esta noticia que tuvo eco gracias al programa ha aparecido actualizada hoy en El País, pero no se ha vuelto a nombrar en CQC. Es como si el zoo estuviera vacío gracias a ellos y que no hubiera más tema por denunciar. Puede que la línea del programa sea fiel al refrán de "a otra cosa mariposa" y que no permita repetir denúncia.

Els confiarem el nostre futur?

Entre mig dels centenars de mítings polítics i actes de campanya; el Partit Popular també es dóna algun que altre descans mental. Un dels més memorables i polèmics va ser la cata de vins on va participar José Maria Aznar el passat 3 de maig a Valladolid.

L’expresident del govern va criticar la llei de prevenció del consum d’alcohol, amb arguments en pro de la llibertat ciutadana. Després d’unes quantes xarrupades de vi, aquesta defensa llibertària també va atacar l’eslògan “No podem conduir per tu”, realitzar per la Direcció General de Trànsit.

Aznar va contestar aquesta advertència amb un “I qui t’ha dit si vull que condueixis per mi?” al·legant que, com tothom, ell ja sap quantes copes pot veure sense ser un risc per als demés.

La confiança d’Aznar en els ciutadans al volant, però, no la comparteix l’Alberto Díaz Fernàndez. L’alcaldable per Barcelona fa seu el “Si beus no condueixis” i regalarà 5.000 tests d’acoholèmia a les entrades dels bars per consciènciar als joves. Davant d’això, podem confiar el futur al PP, amb contradiccions de missatge com aquesta?

Treballo per a... qui?

L'escenari és l'Eixample, sortint de la parada de metro Verdaguer. El protagonista, en Jordi Portabella amb un vestit jaqueta color gelat de turró. Observant l'escenari, hi ha una dotzena de persones, la majoria camuflades entre càmeras de vídeo i blocs de notes. 3, 2, 1... Comença l'acte.
En Portabella va narrant els problemes dels majors de 65 anys que viuen sense ascensor. De tant en tant s'uneix la gent que entra i surt del metro. En 20 minuts han perdurat dues àvies i uns xavals punkis que tot rient beuen Xibeca. Entremig d'ells, en Portabella promet instal·lar 1.000 ascensors en 4 anys, si surt escollit a les eleccions municipals de la setmana vinent.

S'acaba l'acte i comença la ronda de preguntes. Un dels periodistes qüestiona el per què s'ha fet el míting al carrer. La resposta és simple. El problema afecta als veïns de l'Eixample i cal treballar per a ells in situ i de "tu a tu". Llàstima que a l'escenari polític només hi hagués dos possibles afectats.

Per a qui ha treballat avui en Portabella?

Corresponsal a Brussel·les, ser o no ser?

Torno del seminari que s'ha fet a Brussel·les per ensenyar als estudiants de periodisme com són les institucions europees i el treball de corresponsal. Després de 3 dies intensos que m'han recordat a les típiques sortides que s'organitzen per als iaius (bufet lliure-activitat-bufet lliure-activitat) encara no puc respondre amb total certesa el dubte que tenia abans d'anar-hi: Em tiraria de cap a signar el contracte per ser corresponsal a Brussel·les?

Quan penso la resposta em teletransporto a l'any que vaig assistir al saló de l'ensenyament i tornava a casa amb una bossa plena de papers que havia de llegir detingudament per saber què era el millor per al meu futur. Tot i que ara només és una decisió mental que no canviarà res de la meva existència en els propers anys, no puc parar de donar voltes a la quantitat de missatges que m'han bombardejat sobre un mateix tema.

Una de les idees més interessants que he escoltat és la d'una ex-corresponsal de ràdio que comparava les institucions europees amb una gàbia d'or. Aquesta ens deia que el periodista pot arribar a perdre el sentit de la realitat si passa molts anys a Brussel·les perquè viu en un territori tancat d'alts executius i desconnectat de la resta del món ja que només té temps per a la Unió Europea (el corresponsal ha de suprimir la major part de la vida social perquè pràcticament viu a les institucions).

També vaig valorar molt els consells de l'inoblidable, honorable i més que entranyable Isidre Ambrós que durant 10 anys va ser el corresponsal de 'La Vanguardia'. L'Isidre ens va explicar que val molt la pena l'experiència, però que arriba un punt en què tot acaba sent el mateix i s'entra en una roda de pura rutina basada en: llegir premsa i mirar la televisió, anar al la roda de premsa de les 12 per saber els temes, fer preguntes, contrastar informació i finalment redactar.

A l'últim dinar del viatge els estudiants de la Pompeu Fabra vam tenir la gran sort de gaudir de la companyia de l'eurodiputat Raimon Obiols i del corresponsal de TV3 Carles Prats. A més de posar el punt i final de la visita al Parlament, el dinar ens va atorgar l'experiència de dues generacions i punts de vista que et feien anar més enllà de tot el que s'havia explicat anteriorment sobre la Unió Europea i la figura del periodista.

Em va impactar molt quan l'Obiols va respondre ràpidament que Turquia no entraria a la UE o que és una de les pitjors èpoques que està passant l'organització supranacional (va posar com exemple la constitució que no es va poder aprovar). En Prats, en canvi, es va lamentar de com li costa vendre la informació a TV3 ja que no crea expectació al no haver-hi conflictes (morbositat), però que ala vegada està molt content de poder estar treballant a Brussel·les i que s'hi quedarà una temporada (quina pena...).

Necesitamos a un villano

Otro año más que nos quedamos sin ganar Eurovisión, aunque esta vez es diferente. Tenemos a quién señalar con el dedo y culpar de quedar en el puesto número 20: los países del Este. Ya no falla la coreografía, la canción o el vestuario, no. Por fin podemos afirmar que el problema no es nuestro y que somos simples víctimas indefensas.


Tras la gala que monopoliza TVE se organizó un programa de tertulia donde los colaboradores expresaban sus más explícitas quejas sobre el sistema de votación y el amiguismo que existe entre los países que hace poco entraron en la Unión Europea (o incluso los que no forman parte pero concursan en el festival), los cuales se votan entre sí y dejan a los 'grandes' de la UE en la cola del ranking.

Pero los países del Este no son los únicos villanos de esta derrota. Andorra nos ha traicionado al dejarnos sin un solo punto, tal y como afirmaba uno de los tertulianos, el cual también insinuaba la idea de iniciar un boicot y no ir más a ese país que no nos vota aún siendo vecinos. ´

Exacto. El problema no es que se voten entre sí los del Este, sino perder. No pasaría nada si Portugal, Italia, Grecia o Francia nos dieran los 12 points por amistad. Incluso se celebraría, pero cuando son los otros que se unen, estos se convierten en los villanos perfectos para justificar el fracaso de los metrosexuales D'Nash.

Las nuevas armas

Las guerras del siglo XXI ya no usan bombas nucleares ni armas biológicas para contener al rival. Ahora secuestran periodistas y amenazan los contrincantes con la vida del corresponsal.

Hablar de la libertad de prensa no tiene sentido ante el incumplimiento del derecho internacional que en teoría debería amparar a los periodistas enviados a guerras como la de Irak. En ella han muerto 167 periodistas en 4 años convirtiéndose en el conflicto más mortífero para la prensa desde la Segunda Guerra Mundial.

Desde la primera guerra mediatizada, la del Vietnam, que la figura del periodista es más vulnerable. Su función no sólo es la de informar sobre hechos descriptivos y manipulados por los bandos de la guerra. Ahora además le ha tocado ejercer en demasiados ocasiones la granada humana más potente para vencer al enemigo. Con un periodista secuestrado o muerto siempre se consigue más repercusión que atacando a un civil o un militar.

Estat d'alerta màxima

No compreu els diaris
Ni engegueu la ràdio
Eviteu consultar les notícies per Internet
I sobretot....
Ni se us acudeixi mirar la televisió!!!!!!!

Des d'aquesta matinada que l'Isabel Pantoja està envaint tots els mitjans de comunicació espanyols. Ningú podrà escapar de l'atac psicològic i xucla neurones d'aquesta dona. Ens estabornirà a base de múltiples repeticions sobre la seva vida sentimental i lamentable.

Però no perdeu la calma. Ens podem salvar. Aquest atac només durarà uns quants dies igual que la invasió d'alienígenes de Wells.

Ànims i sigueu valents

Chris Cunningham

Dóna gust trobar joies com aquesta pel Youtube

Zoofília sí! Canibalisme no!

Dues pel·lícules que tracten d'amor. De relacions moralment inacceptables, però que existeixen en el silenci i l'encobriment dels implicats. Les dues estan basades en fets reals i van sortir a la llum pública al morir els protagonistes.

Si hi ha tantes coincidències, per què una té el suport de la crítica i del públic, mentre que l'altra ha estat censurada?

Cap de les dues és explícita. Tracten la part psicològica i emocional dels fets, però d'una es pot parlar obertament i de l'altra és millor ni anomenar-la.