Corresponsal a Brussel·les, ser o no ser?

Torno del seminari que s'ha fet a Brussel·les per ensenyar als estudiants de periodisme com són les institucions europees i el treball de corresponsal. Després de 3 dies intensos que m'han recordat a les típiques sortides que s'organitzen per als iaius (bufet lliure-activitat-bufet lliure-activitat) encara no puc respondre amb total certesa el dubte que tenia abans d'anar-hi: Em tiraria de cap a signar el contracte per ser corresponsal a Brussel·les?

Quan penso la resposta em teletransporto a l'any que vaig assistir al saló de l'ensenyament i tornava a casa amb una bossa plena de papers que havia de llegir detingudament per saber què era el millor per al meu futur. Tot i que ara només és una decisió mental que no canviarà res de la meva existència en els propers anys, no puc parar de donar voltes a la quantitat de missatges que m'han bombardejat sobre un mateix tema.

Una de les idees més interessants que he escoltat és la d'una ex-corresponsal de ràdio que comparava les institucions europees amb una gàbia d'or. Aquesta ens deia que el periodista pot arribar a perdre el sentit de la realitat si passa molts anys a Brussel·les perquè viu en un territori tancat d'alts executius i desconnectat de la resta del món ja que només té temps per a la Unió Europea (el corresponsal ha de suprimir la major part de la vida social perquè pràcticament viu a les institucions).

També vaig valorar molt els consells de l'inoblidable, honorable i més que entranyable Isidre Ambrós que durant 10 anys va ser el corresponsal de 'La Vanguardia'. L'Isidre ens va explicar que val molt la pena l'experiència, però que arriba un punt en què tot acaba sent el mateix i s'entra en una roda de pura rutina basada en: llegir premsa i mirar la televisió, anar al la roda de premsa de les 12 per saber els temes, fer preguntes, contrastar informació i finalment redactar.

A l'últim dinar del viatge els estudiants de la Pompeu Fabra vam tenir la gran sort de gaudir de la companyia de l'eurodiputat Raimon Obiols i del corresponsal de TV3 Carles Prats. A més de posar el punt i final de la visita al Parlament, el dinar ens va atorgar l'experiència de dues generacions i punts de vista que et feien anar més enllà de tot el que s'havia explicat anteriorment sobre la Unió Europea i la figura del periodista.

Em va impactar molt quan l'Obiols va respondre ràpidament que Turquia no entraria a la UE o que és una de les pitjors èpoques que està passant l'organització supranacional (va posar com exemple la constitució que no es va poder aprovar). En Prats, en canvi, es va lamentar de com li costa vendre la informació a TV3 ja que no crea expectació al no haver-hi conflictes (morbositat), però que ala vegada està molt content de poder estar treballant a Brussel·les i que s'hi quedarà una temporada (quina pena...).